Les xarxes del transport esdevenen elements estructurants per al desenvolupament del territori metropolità. Sovint els criteris per al disseny d’aquestes xarxes es basen en la seguretat dels usuaris i l’eficiència econòmica. En el cas de la mobilitat segregada, xarxa ferroviària i xarxa viària d’altes prestacions, les sol·licitacions tècniques del traçat generen certa fricció amb el territori de suport. L’espai de la mobilitat, més enllà dels límits de la plataforma viària o de les reserves legals, hauria d’assumir l’acord entre la xarxa i el territori. La segregació funcional d’activitats i mobilitats ha estat el fonament de les polítiques urbanístiques de la segona meitat del segle XX. Compatibilitzar el dret a la mobilitat i el dret al territori implica posar en relació el desenvolupament social i econòmic amb el reconeixement de les qualitats pròpies d’aquestes regions. La coordinació entre sistemes de transport, accessos, i les activitats antròpiques hauria de permetre optimitzar-ne l’ús i minimitzar l’impacte. Els nodes de transvasament o intercanviadors esdevenen espais de centralitat en el territori: noves cantonades metropolitanes. Espais per a l’intercanvi que participen d’una doble realitat: la de la xarxa i la del territori. La condició d’urbanitat del node dependrà de la seva capacitat d’establir acords, tant amb el medi com amb els usuaris, tant a escala metropolitana com local. L’apropiació cívica de l’espai de la mobilitat es fonamentaria en el reconeixement de la seva domesticitat, en la interacció efectiva entre espai col·lectiu i individu. El Randstad-Holland és un cas excepcional de metròpoli policèntrica. Les xarxes han anat modelant, des del seu origen, un territori fictíciament condicionat per la tabula rasa. Pensar el territori del Delta des de les cantonades metropolitanes és un exercici de reivindicació de la condició de lloc dels nodes infraestructurals. Una estratègia implícita en l’estructura urbana històrica i identitària dels Països Baixos. ; Transport people, goods and energy ...