En aquesta recerca es pretén mostrar com el dèficit crònic d’habitatge en una ciutat industrial com Sabadell de 1939 a 1970 tingué en les riuades de 1962 el motiu per consolidar les patologies del creixement desregulat dels anys anteriors, i aprofundir així en un model urbà invertebrat que donarà lloc a una difusió suburbial dins la perifèria de Barcelona. Es mostra com els poders econòmics de l’època franquista supeditaren tot intent d’urbanisme al servei de les persones a l’especulació del sòl. L’actual ciutat de Sabadell de després del boom immobiliari recent seria l’hereva d’un passat que transità de l’activitat industrial cap al negoci immobiliari. Les riuades de 1962, juntament amb el creixement ràpid i incontrolat de la població, són aprofitades pel paternalisme franquista local i foren la gran excusa per a la consecució hegemònica del règim de propietat, que va fer quedar en segon terme el de lloguer, una condició prèvia per a la hiperespecialització de la ciutat en el negoci de l’especulació immobiliària. És a partir del que anomena José Manuel Naredo (2010) años del desarrollismo, 1963-1973, que l’embranzida immobiliària representa un augment del 40% de construcció d’habitatges a Espanya, amb el consegüent urbanisme salvatge, resultat d’aquest procés d’urbanització sense precedents. L’objectiu central d’aquest text és establir com, partint de l’excusa d’escassetat inicial d’habitatges —palesa en un primer moment en el barraquisme i el fenomen legal dels rellogats i en un moment de clara hegemonia del règim de lloguer—, el 1962 aquesta situació es comença a invertir per complet, per raons polítiques d’una banda, per aconseguir la pau social, i per una altra, econòmiques, per afavorir l’especulació immobiliària. Tot plegat fou possible a partir de neutralitzar els intents de planificació urbana sorgida a l’empara de la legalitat vigent, sobretot a partir de la Llei del sòl de 1956.