Quan era nen i adolescent no entenia perquè a l‘escola no ens parlaven de la Guerra Civil. Malgrat aparèixer al final del temari, els professors mai tenien temps de tractar un tema que em despertava un gran interès. En canvi, a casa, la besàvia Maria sempre recordava amb rancúnia que aquell conflicte li hagués arrabassat el seu jove marit, deixant-la sola en la criança dels tres fills. Buscant trobar respostes vaig decidir estudiar Història a la Universitat de Barcelona. Allà em formaria com historiador de la mà de grans professors. Recordo especialment les pràctiques de transcripció a l‘Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Crec que va ser aleshores quan vaig decidir que m‘agradaria poder treballar en un arxiu. Els esforços següents sempre han anat encaminats en aquest sentit. Primer estudiant la llicenciatura de Documentació a la Universitat Autònoma de Barcelona i, després, el màster de Gestió de Continguts Digitals altre cop a la Universitat de Barcelona. La formació com a documentalista i arxiver ha estat fonamental per proporcionar-me accés a unes fonts primàries que són el pilar principal d‘aquesta tesi doctoral. El primer contacte que vaig tenir amb el patrimoni fotogràfic sabadellenc va ser, en gran part, fortuït. Pels volts de l‘any 2000 treballava com a autònom donant suport a la sala de consulta de l‘Arxiu Històric de Sabadell i semblava que per motius pressupostaris venceria el meu contracte de serveis. A última hora va sorgir l‘oportunitat de perllongar l‘estada a la Secció d‘Imatge i So, al costat de la persona que per mi sempre ha estat un referent professional: Isabel Pardo Navarro, a qui dec la passió que sento pel ―cuc‖ de la fotografia. Després de l‘impàs d‘uns anys pel sector privat, on treballaria en un banc d‘imatges a la ciutat de Barcelona i lideraria el departament de gestió documental d‘una gran empresa nacional, el desembre de 2004 vaig prendre una decisió arriscada que ha condicionat la resta de la meva vida laboral: tornava a la Secció d‘Imatge i So de l‘Arxiu Històric de ...